L’ermita de la Salut: mil anys de pedra, frontera i devoció
Hi ha edificis que expliquen la seva història amb documents, i d’altres que també la conserven escrita als murs. L’ermita de la Salut pertany a totes dues categories. La seva arquitectura és el resultat d’ampliacions, reformes, terratrèmols, saquejos i reparacions acumulades al llarg de més d’un mil·lenni. Cada pedra sembla procedir d’un capítol diferent, però totes formen part d’una mateixa història.
Abans de la Salut, Madrona
La primera referència documental del lloc és de l’any 1022. En aquell moment, Ricolfs va donar al monestir de Sant Cugat l’alou de Madrona, situat en un indret que el document anomena Canals. El nom de Madrona torna a aparèixer el 1047, en la consagració de Sant Cebrià d’Aqualonga, i novament el 1058.
La primera menció directa de l’ermita de Santa Eulàlia de Madrona és de l’any 1060. Tanmateix, l’edifici conserva indicis que permeten situar-ne els orígens força abans d’aquesta data. La documentació confirma la seva antiguitat, però són els murs els que ens fan mirar encara més enrere.
Una construcció feta per etapes
La part occidental de l’ermita presenta una tipologia constructiva preromànica. La diferència entre els aparells dels murs permet distingir les diverses fases de l’edifici, gairebé com si la pedra hagués conservat les costures del temps.
La construcció més antiga podria correspondre als segles VIII o IX. Es tractaria d’una petita ermita de planta rectangular, amb un absis també rectangular i una coberta de fusta. A l’interior encara s’hi poden apreciar fileres de pedra disposades irregularment en forma d’espiga, una tècnica coneguda com a opus spicatum.
Entre els segles X i XI, l’edifici es va engrandir. La nau es va allargar i es va cobrir amb volta de canó. També s’hi van afegir arcs torals, nous murs i diverses obertures. La porta, possiblement l’accés primitiu, va ser reformada durant l’etapa romànica i ornamentada amb dues arquivoltes de mig punt.
Una ermita entre dos termes
L’any 1305, l’ermita va ser consagrada com a parròquia del Papiol. La seva situació territorial, però, presenta una particularitat notable: la nau pertanyia al terme del Papiol, mentre que l’absis es trobava dins el terme de Valldoreix.
Aquesta frontera travessava literalment l’edifici. Allò que avui pot semblar una curiositat administrativa ens recorda que els límits antics no sempre seguien camins, rieres o carenes. De vegades passaven pel mig d’una església.
Durant el segle XVI, diversos terratrèmols van provocar esquerdes a la nau. Per reforçar-ne els murs es van construir els contraforts que encara envolten l’ermita. L’any 1554 també es va adquirir al monestir de Sant Cugat un retaule dedicat a sant Pere, que va costar tres ducats, pagats entre els fons de l’església i la caritat dels fidels.
De sant Pere a la Mare de Déu de la Salut
L’ermita va romandre sota l’advocació de sant Pere fins a començaments del segle XVIII. L’11 de febrer de 1717, durant una visita del bisbe de Barcelona Diego de Astorga, es va donar a l’ermita una escultura de la Mare de Déu de la Salut.
Aquella donació va provocar el canvi d’advocació i va donar a l’edifici el nom amb què el coneixem avui. El canvi no resulta estrany en una època marcada per les pestilències, quan moltes comunitats invocaven la Mare de Déu demanant protecció davant la malaltia.
La devoció va anar acompanyada de celebracions que reunien els habitants de l’entorn. Se’n coneixen almenys quatre al llarg de l’any: per sant Pere, santa Madrona, la Santa Creu i el segon diumenge de setembre, festa de la Mare de Déu.
Els ermitans i la vida quotidiana
La cura de l’ermita corresponia als ermitans, elegits pel rector del Papiol. La seva tasca no es limitava a custodiar l’edifici o mantenir-lo net. També s’ocupaven de la vinya, dels camps i de l’hort de la propietat, i disposaven d’habitatge i de l’usdefruit de les terres.
L’ermità participava igualment en la vida de la comunitat. Quan moria un home adult, havia d’assistir a l’enterrament portant la creu, una obligació per la qual rebia una retribució establerta. L’ermita no era, doncs, un espai aïllat de la vida quotidiana, sinó una peça activa dins l’organització religiosa i social del territori.
Un patrimoni que ha resistit
La situació apartada de l’ermita la va fer vulnerable. Va ser saquejada diverses vegades i l’antiga imatge de la Mare de Déu, datada al segle XVIII, es va perdre. L’any 1915 se’n va costejar una de nova.
També va patir problemes estructurals i d’humitat. En una visita pastoral de 1757 es va ordenar retirar la terra acumulada prop dels murs, que perjudicava l’edifici. Aquesta intervenció podria haver provocat la desaparició de l’antic cementiri medieval que l’envoltava.
L’ermita de la Salut ha arribat fins als nostres dies transformada per totes aquestes vicissituds. No és el testimoni intacte d’un sol moment, sinó una construcció feta i refeta per moltes generacions. Aquesta és, precisament, la seva riquesa: haver convertit més de mil anys d’història en un paisatge de pedra que encara podem llegir.
