Crònica d’una ruta sota el sol, la tramuntana i la memòria
Els vins de la memòria
Tres quilòmetres sota un sol amb vocació de jutge militar. Així va avançar el grup de Valldaurex per l’antic aeròdrom republicà de Garriguella, entre vinyes, pols, memòria i aquella tramuntana que, de tant en tant, apareixia no pas per refrescar-nos, sinó per recordar-nos que l’Empordà també sap bufar documents històrics a la cara.
La ruta va començar amb l’entusiasme d’una comitiva cultural i va continuar amb pas de pelegrinatge laic. Al cap de pocs minuts, cada ombra era considerada patrimoni immaterial. Una alzina, un mur, el lateral d’una masia o la silueta d’un company amb barret podien adquirir el valor d’una catedral climàtica. Sota aquell sol, la història no es llegia: es suava.
Primer va aparèixer el Mas Ferrer, antic hospital de sang. Allà, entre murs antics i silencis encara densos, s’entenia que la rereguarda no havia estat un lloc tranquil, sinó una altra manera de patir la guerra. El grup escoltava amb respecte. Fins i tot el vent semblava abaixar la veu. El Mas Ferrer no impressionava per grandiloqüent, sinó precisament pel contrari: per aquella discreció terrible dels llocs on el dolor va treballar sense aixecar monuments.
Mas de l’Horta
Després vam continuar cap al Mas de l’Horta, amb el seu cos de guàrdia, el seu refugi i el seu punt de comandament. El sol insistia a convertir-nos en material d’arxiu, però el grup resistia amb dignitat de tropa excursionista: barrets, cantimplores, ulleres de sol, ventalls improvisats i aquella valentia mediterrània que consisteix a no queixar-se gaire mentre un es va rostint amb elegància.
Josep Falcó i Friedrich Windemuth
El moment més colpidor va arribar amb la història de Josep Falcó i Friedrich Windemuth. Un pilot republicà, un pilot alemany, un combat aeri, un avió abatut, una estela funerària, unes flors dipositades durant anys pel mateix home que havia disparat. La història, quan vol, escriu millor que nosaltres: enemics al cel, humans a la terra. Aquella estela no era una pedra qualsevol. Era una pregunta incòmoda. Per a alguns, recordava un jove pilot mort en combat; per a d’altres, evocava la intervenció de l’Alemanya nazi al costat del franquisme. I, enmig d’aquesta tensió, apareixia Falcó amb les seves flors, fent una cosa encara més difícil que vèncer: recordar sense odi. La memòria, quan es fa adulta, no absol ni simplifica. Mira de cara.
Valldaurex va caminar tres quilòmetres, sí, però també va travessar dècades. Hi va haver calor, vent, pols i aquella set que converteix una ampolla d’aigua en un objecte filosòfic. Però hi va haver, sobretot, escolta. Perquè aquesta ruta no era només una excursió: era una manera de caminar damunt d’una pregunta. Què fem amb els llocs per on va passar la història? Els deixem desaparèixer sota les vinyes? Els convertim en una postal? Els trepitgem a poc a poc i intentem entendre’ls?
Entre el Mas Ferrer, el Mas de l’Horta, l’antic aeròdrom i la memòria de Falcó, el grup va anar trobant respostes petites. No pas respostes solemnes, sinó humanes. D’aquelles que caben en una conversa de camí, en una pausa sota el sol, en una mirada a l’horitzó o en una flor imaginada al costat d’una pedra trencada.
Al final, la ruta va deixar una certesa humil: la memòria no sempre viu en grans monuments. De vegades espera en un camí sec, en un refugi inundat, en una pista desapareguda, en una inscripció incompleta o en un raïm que avui ocupa el mateix lloc on ahir rugien els motors. I per trobar-la cal caminar. Encara que siguin tres quilòmetres. Encara que el sol es cregui general. Encara que la tramuntana vingui a passar llista.
Epíleg: la pau embotellada
Tota ruta necessita un lloc on descansar les cames i ordenar les idees. El nostre va ser el Celler Mas Llunes. Després de caminar entre la memòria d’una guerra, vam entrar en un altre territori on també treballa el temps, però amb propòsits molt més amables.
La visita va acabar amb el tast de tres olis i cinc vins. A aquelles alçades, el grup ja havia descobert que la història obre la gana i que l’Empordà té el saludable costum de respondre amb una copa. Cada vi semblava discutir amb l’anterior sense arribar mai a enfadar-s’hi, mentre l’oli demostrava que el pa també es pot convertir en un argument.
Va ser aleshores quan va aparèixer la set, però no una set qualsevol: una set amb expedient històric. Alguns van sortir amb una ampolla, com qui adopta un record líquid. D’altres carregaven caixes senceres cap a l’autocar, amb la determinació de qui no volia tornar a enfrontar-se al sol sense reserves estratègiques. Cada caixa pujava a bord com un excursionista més: feixuga, silenciosa i molt ben rebuda.
Així va acabar la jornada: tres quilòmetres d’història, un sol que no va concedir cap treva, alguna ràfega de tramuntana entestada a pentinar-nos les idees i un brindis final que, més que tancar l’excursió, la va deixar reposant a la memòria. Perquè hi ha viatges que es recorden per les fotografies, d’altres per les converses i alguns, els millors, perquè aconsegueixen que la història i el paisatge acabin tenint el mateix gust. En aquesta ocasió, a més, aquell gust arribava amb una lleugera aroma de garnatxa i d’oli nou, dues maneres molt empordaneses d’endur-se un lloc cap a casa.
